L’extrema feblesa mostrada pel sistema de cures en aquesta crisi no ha estat suficient. Tampoc la sobre mortalitat que ha produït la pandèmia en les persones dependents. La crisi social, sanitària i econòmica que ha provocat la COVID-19 ha deixat uns clars perdedors: les persones vulnerables que, una vegada més, sí han quedat enrere. El conjunt de polítiques socials que haurien d’haver sortit d’aquesta comissió per a la reconstrucció no han concitat el suficient consens i, per tant, no quedaran reflectides en el dictamen global.
A Espanya han mort més de 19.000 persones majors en residències per COVID-19 o símptomes compatibles amb la malaltia. Les residències d’ancians s’han convertit durant la pandèmia en un dels principals focus de contagi. La crisi sanitària i social ha tret a la llum les grans manques del sistema de cures i la necessitat d’una coordinació efectiva i eficaç entre els sistemes públics de protecció social i sanitària.
Les dades que el passat 25 de juny va proporcionar el Ministeri de Drets Socials a les autonomies –provinents de l’IMSERSO- revelaven que les persones dependents han sofert de manera particular els efectes de la pandèmia. La sobre mortalitat al març i abril d’enguany entre les persones que percebien un servei o prestació del Sistema d’Atenció a la Dependència (SAAD) ha estat de 21.621 morts més, respecte del mateix període de l’any anterior. En aquesta xifra no estan comptabilitzades les persones dependents en llista d’espera i que també han mort per la COVID-19.
La demència és la principal causa de dependència i discapacitat entre les persones majors. Resulta angoixant no sols per a la persona que la pateix, sinó també per a les persones familiars cuidadores. A Espanya, la meitat de les persones que sol·liciten les ajudes del SAAD tenen 80 anys i més, i gairebé tres de cada quatre han complert els 65 anys. L’Alzheimer i les demències estan darrere d’al voltant del 70% de totes les sol·licituds en aquest rang.
El Pla Nacional d’Alzheimer (PNA), aprovat pels Consells Territorial de Serveis Socials i l’Interterritorial de Salut i presentat al Govern a l’abril de 2019 indica que “L’abordatge de l’Alzheimer és una prioritat de salut pública i un problema sociosanitari de primer ordre. S’ha convertit en la gran epidèmia silenciosa del segle XXI i en el gran repte per a la sostenibilitat de qualsevol sistema sociosanitari”.
La família, i en particular la persona familiar cuidadora, assumeixen una doble dimensió. D’una banda, són clau en la tasca de cures; per un altre, ells mateixos es veuen afectats per les conseqüències de la malaltia en moltes maneres. El 73% de les persones cuidadores tenen 50 anys o més. El 76% de les i els familiars cuidadors són dones. El 42% han de renunciar parcial o totalment al seu desenvolupament laboral durant el període de cures, que té una durada mitjana de 9 anys. Cuidar a una persona amb Alzheimer suposa a les famílies un cost mig anual de 35.000 euros.
Els majors i els sistemes de protecció de la dependència, a la cua de les prioritats de les polítiques públiques
La pandèmia ha impactat en el camp econòmic i laboral i ha agreujat la complicada conciliació familiar i professional de les persones familiars cuidadores, que en situacions de normalitat ja sofreixen reducció dels ingressos laborals, dificultat per a reintegrar-se en el mercat laboral, falta de cotitzacions fiscals, pèrdua d’expectatives vitals, empobriment pels costos tan elevats de la malaltia i alienació social, donant lloc a situacions d’exclusió social que s’uneixen a la sobrecàrrega física i emocional de la tasca de cures d’una persona amb demència.
En CEAFA teníem l’esperança que les lliçons apreses per l’impacte de la pandèmia en les persones amb Alzheimer, demència, dependència haguessin almenys servit per a convèncer-nos de la necessitat d’un diagnòstic precoç de la malaltia, d’una adequada coordinació sociosanitària, del reforç del sistema de cures i la protecció de la persona familiar cuidadora en els aspectes assenyalats, de l’aplicació de teràpies no farmacològiques que mantinguin durant més temps l’autonomia i qualitat de vida de les persones amb Alzheimer i demències, i de la importància de les associacions del Tercer Sector per a cobrir aquells aspectes socials i sanitaris que no són coberts per uns altres provisors de cures.
Les mesures proposades dins de l’esborrany de conclusions del Grup de Polítiques Socials i Sistema de Cures eren un començament en el camí. La falta de consens entre els grups polítics per a aprovar el dictamen de recomanacions en matèria social i de cures és un mal símptoma que evidencia que, malgrat el que s’ha dit aquests dies, els majors i els sistemes de protecció de la dependència estan a la cua de les prioritats de les polítiques públiques.